Ahir, divendres 16 de febrer, vam començar la quarta edició del curs #Ensenyantlacuina, dedicat a les històries de vida. El professor de la UV i company de l’AVA, Miquel Ruiz, va fer les presentacions i donar la paraula a la primera ponent convidada. Montserrat Soronellas (URV) va fer una exposició magnífica, des de la seua experiència etnogràfica en l’ús d’entrevistes d’orientació biogràfica, sobre com el relat de la vida de les persones i la història de la comunitat ens permet comprendre (des de dins) els motius, contextos i interaccions per a poder explicar (des de fora) determinades situacions. Vam fer un repàs per les tècniques d’investigació i per algunes qüestions pràctiques de gran utilitat: com presentem allò que volem fer per tal de no ‘etiquetar’ ni condicionar la percepció ni el discurs dels/les informants, com justifiquem la importància del seu testimoni en la investigació, la necessitat del consentiment informat o de ser conscients que, en el relat biogràfic, el passat es converteix en present i, amb freqüència, implica mirades selectives i nostàlgiques, contradiccions, justificacions de certes transgressions i la complexitat de les interaccions entre la pròpia vida i la vida dels altres, entre d’altres coses. Sense oblidar la importància que té, principalment en aquesta tècnica, la devolució social de la recerca.
Després d’un cafè en què seguim parlant dels temes que Montse Soronellas ens havia posat damunt la taula de la cuina, el segon ponent convidat, Juanjo Pujadas (URV), ens va donar uns altres ingredients per a fer una bona història de vida, tenint en compte que qualsevol relat està sempre mitificat per la memòria. Parlem de memòria? Doncs, parlem d’oblits, silencis i amnèsia (individual o col·lectiva), identitats, records i evocacions… Així, des de la «il·lusió biogràfica» que ja va advertir Pierre Bourdieu davant la necessitat de donar sentit i direccionalitat a la pròpia vida, passant per l’antropologia de la memòria de J. Candau, vam revisar els principals corrents humanistes que van obrir el camí a aquestes tècniques d’investigació etnogràfica, des d’una dimensió epistemològica: els documents personals de l’Escola de Chicago, la història oral i la veu dels “sense veu”, el “memorialisme testimonial” de les dictadures i exilis, els moviments de recuperació de les societats “sense història” i “sense memòria” o les literatures orals i els contacontes.
Va ser un plaer sentir-los i compartir les seues impressions i experiències… I com a experiència vital, no podíem deixar de celebrar l’aniversari de Juanjo en acabar de dinar i abans de ficar, de nou, les mans a la massa amb Pitu Espeso-Molinero (UA) en els tallers organitzats durant la vesprada. Amb ella vam aprofundir en les qüestions pràctiques… Com hem de plantejar una entrevista per a fer una història de vida? Com hem de fer les preguntes i, sobretot, com no fer-les? Sobre quines etapes i quins temes? Això i moltes altres coses vam anar descobrint-les a través d’una metodologia dinàmica, en la qual Pitu va assumir el rol de la informant a la qual havíem d’entrevistar per a anar analitzant les eines i estratègies que ens permeten formular de la forma més encertada les preguntes de la nostra entrevista per a fer una bona història de vida.
En què van coincidir tots tres? En què fer història de vida és molt complex… al temps que apassionant.
