JOAN FRANCESC MIRA

P1250038

 

Joan Francesc Mira (València, 1939) és escriptor (novel·lista, autor d’assajos i columnista), antropòleg, professor de grec i traductor (destacant les traduccions al català de la Divina Comèdia, els Evangelis i l’Odissea). Com ell mateix reconeix en la seua web:

“Escriure és la meua manera d’estar en el món. L’altra és la responsabilitat cívica”.

Per açò, Mira és també un ciutadà compromès amb una postura política d’esquerra i de defensa del seu país, cultura i territori. Així ho va manifestar el propi autor:

“La pàtria és el patrimoni. Allò que tenim en comú: una història, una cultura, una llengua, unes ciutats… Tot això és el patrimoni. A mi m’afecta personalment observar que es destrueix el patrimoni, la continuïtat històrica, el territori, la costa, la muntanya…”.

 

Només així es compren que Mira haja treballat pel País Valencià, durant més de mig segle, amb constància, coherència, intensitat i responsabilitat. La seua implicació cívica i política en la societat valenciana és per tots i totes coneguda i l’ha dut a presidir Acció Cultural del País Valencià (1992-1999 i a partir de 2015), a crear i impulsar la plataforma cívica Valencians pel Canvi o a ser candidat al Congrés dels Diputats pel Bloc Nacionalista Valencià, partit en el qual milita, ara integrat en Compromís.

Donada la rellevància cabdal que té per a l´Associació Valenciana d´Antropologia i per a l’antropologia espanyola en el seu conjunt la vessant de Mira com a antropòleg, començarem fent una breu ressenya sobre la figura de Mira en aquest àmbit disciplinari. En aquest sentit, Josepa Cucó no dubta a afirmar que “Joan Francesc Mira ha estat el primer antropòleg al País Valencià: el primer en investigar antropològicament el país, i el primer valencià que ha exercit i ha estat reconegut com a antropòleg”. Allà pel final dels anys seixanta del segle passat, va començar l´interès de Mira per l´antropologia. Llavors va ser quan va iniciar la seua formació a Oxford, on el professor John Beatti el va posar en contacte amb Carmelo Lisón Tolosana, que acabava de doctorar-se i era professor a Madrid. El tema central al voltant del qual Mira va articular les seues investigacions va ser el procés de canvi de la societat rural valenciana, desenvolupant els seus primers treballs de camp a les localitats de la Tinença de Benifassà i de l’interior de la Plana de Castelló. Aquesta recerca donarà com a resultat la seua tesi doctoral, el llibre Un estudi d’antropologia social al País Valencià: Vallalta i Miralcamp (1974) i un destacat nombre d’articles, recollits més tard en Els valencians i la terra (1978) i Vivir y hacer historia (1980). La dècada de 1970 va suposar per a Mira el contacte directe amb l’etnologia francesa. Així, Mira va col·laborar amb Isac Chiva y Henri Mendras en una recerca internacional, patrocinada per la UNESCO, sobre el futur de les comunitats rurals en Europa; i amb Claude Lévi-Strauss en un projecte sobre les estructures de la família tradicional europea, el primer en què van participar investigadors de països de l’est i de l’oest.

El 1978, després de participar activament en diverses trobades organitzades per C. Lisón, Mira se’n va anar a la universitat de Princeton, als Estats Units, com a visiting fellow, on va codirigir amb James W. Fernandez el seminari sobre antropologia del Mediterrani. Princeton va suposar el salt definitiu per a donar-se a conèixer en l’àmbit de l’antropologia nacional i internacional. Malgrat la seua projecció antropològica, en tornar va continuar simultanejant l’activitat investigadora amb la seua càtedra de Grec en l’Institut Ribalta de Castelló i, pocs anys després, es va incorporar a la recentment creada Universitat Jaume I.

La tornada de Princeton, com senyala Josepa Cucó, va marcar l’inici d’una segona etapa de maduresa intel·lectual segellada per un compromís obert cap a l’activitat pública: “L’arribada dels socialistes al poder, a la Diputació Provincial i a la Generalitat Valenciana, obrin una escletxa per on s’esmunyen les iniciatives de Mira. Participa en la creació de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI), entitat de la qual serà conseller fins a la seua desaparició en 1994, a mans del PP; dirigeix l’Institut de Sociologia i Antropologia Social d’aquesta entitat; coordina diversos projectes de recerca que cristal·litzaran, entre altres, en els quatre volums de la sèrie Temes d’etnografia valenciana publicats per la Institució Alfons el Magnànim, i és fundador i primer director del Museu d’Etnologia de València (…). L’objectiu és recollir, conservar i difondre la cultura material valenciana. Amb 8 milions de pessetes de pressupost, Mira i el seu equip aconseguiren gairebé un miracle: comprar quasi 3.000 peces, restaurar-les, catalogar-les, emmagatzemar-les i condicionar les quatre primeres sales del Museu d’Etnologia”. Mira va dirigir aquest museu fins a 1984, quan el va deixar, incòmode pel desinterès dels dirigents polítics, i poc després va deixar també la direcció de l’Institut de Sociologia i Antropologia Social de l’IVEI. A partir d’aquest moment, va reorientar la seua activitat intelectual sobretot cap a la producción literària, a través de la novel·la i l’assaig. Encara que Mira afirma que aquest va ser el punt final de la seua carrera com a antropòleg, coincidim amb Cucó quan aquesta afirma que “com a assagista, novel·lista o conferenciant, Joan F. Mira continua fent antropologia. La seua mirada, la manera com observa i descriu la realitat, com reflexiona o fabula, traspua antropologia pels quatre costats. Llegiu si no la seua Crítica de la nació pura, o Sobre la nació dels valencians, o els seus articles de premsa”. De fet, molts dels més de 3.000 articles d’opinió publicats per Mira en la premsa escrita donen igualment idea dels seus coneixements antropològics i del seu compromís amb el seu país i la seua societat.

Pel que fa a la seua trajectòria narrativa, la primera obra publicada per Mira va ser la novel·la El bou de foc (1974); novel·la que, juntament amb Assaig d’aproximació a Falles Folles Fetes Foc, d’Amadeu Fabregat, ha segut reconeguda pels acadèmics com un referent fundacional del ressorgiment de la novel·lística al País Valencià després de la Guerra Civil. A aquesta novel·la seguiran, per ordre cronològic, Els cucs de seda (1975); El desig dels dies (1981); Els treballs perduts (1989), considerada per la crítica com una de les novel·les en català més importants des de la Guerra Civil; Borja Papa (1996); Quatre qüestions d´amor (1998); Viatge al final del fred (1998); Purgatori (2003); El professor d´història (2008) i El tramvia groc (2013). En paraules de Joan Josep Isern, “els trets principals de molts dels seus llibres són el realisme, la recuperació de la memòria (els ambients de la postguerra, les tradicions i els costums, el món rural…) i un fort component autobiogràfic que sovint transcendeix l’anècdota personal per esdevenir crònica generacional”.

D´altra banda, Mira projecta als assaigs les seues reflexions ideològiques o polítiques. En aquests, com ha referit Jordi Sebastià, tracta “temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l’evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear ‘consciència col·lectiva’, i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interessos molt concrets (…) L’eix genèric d’aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment el seu ús polític”. Els títols de tots aquests assaigs són, en aquest sentit, molt representatius: Un estudi d’antropologia social al País Valencià (1974); Els valencians i la terra (1978); Vivir y hacer historia: estudios desde la antropología social (1980); Introducció a un país (1980); Població i llengua al País Valencià (1981); Crítica de la nació pura (1984); Cultures, llengües, nacions (1990);   Hèrcules i l’antropòleg (1994); Sobre la nació dels valencians (1997); Sobre ídols i tribus (1999); Els Borja. Família i mite (2000); Literatura, món, literatures i altres discursos sobre parlar i escriure (2005); Almansa 1707. Després de la batalla (2006) i En un món fet de nacions (i altres textos i papers) (2008). A l’inici del nou segle, Mira afegeix a la seua trejectòria infatigable els treballs de traducció de grans obres clàssiques, entre els que destaquen La Divina Comèdia (2001), els Evangelis (2004) i l’Odissea (2011).

No podem concloure aquesta breu ressenya sense esmentar que la trajectòria acadèmica de Mira resulta sorprenent per la seua extensió i ressò, com demostren els reconeixements aconseguits al llarg d´aquests anys. Entre els més representatius cal assenyalar el Premi Andròmina de narrativa (per Els cucs de seda, a 1974), el Premi Joan Fuster d’assaig (per Crítica de la nació pura, a 1984), la Lletra d’Or al millor llibre de l’any (Crítica de la nació pura, a 1985), el Premi Crexells-Ateneu de Barcelona (per Borja Papa, a 1995), el Premio Nacional de Traducción (per la Divina Comèdia, a 2001), la Medalla d’Or de la Ciutat de Florència(2001), el Premi Sant Jordi de Narrativa (per Purgatori, a 2002), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2004), dues voltes Premio Nacional de la Crítica (per Borja Papa i Purgatori, a 1996 i 2004, respectivament), dues voltes Premi de la Crítica Serra d’Or  o la Creu de Sant Jordi (2004), el Lauro Dantesco de la ciutat de Ravenna (2011), la Medalla de la Universitat de València (2016) o el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya (2017).

Des de l’Associació Valenciana d’Antropologia també vam voler retre-li homenatge i batejar amb el seu nom els premis de recerca que convoca la nostra associació amb periodicitat anual.

 

Comentarios cerrados